Elements arquitectònics, flors i altres motius de l'estètica de l'India inspiren a la joiera en aquesta col.lecció. Amb l'alumini ens remet al colorit d'aquell món.
18kt.
Architectonic elements, flowers and other motifs from an Indian aesthetic inspire this jeweler in this collection. With aluminum she refers us to colors from that world.
18kt.
AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Sempre he adoptat actituds crítiques amb el tripartit, cosa que sap molt bé el lector. Bé, sempre no, quan es va formar el primer vaig esperar un temps prudencial en pronunciar-me tot considerant que l'alternança és saludable, però no em serví de res l'argument emprat per en Josep-Lluís Carod-Rovira en el sentit que s'havia de donar una oportunitat als socialistes per demostrar que ells també són uns bons patriotes, ja que el PSC controla des de temps immemorial els ajuntaments de Girona, de Barcelona, la gran Diputació de Barcelona, etc... i ja havien tingut ocasió per manifestar la seva molta o escassa sensibilitat catalanista. Igual de sa em semblaria un canvi polític a l'Ajuntament de Girona i al de Barcelona i en totes les institucions dominades des de sempre pels convergents, pels socialistes o pels iniciàtics.
Es va constituir el primer tripartit un cop signat un dels pitjors acords per part d'un govern democràtic com fou el Pacte del Tinell, que excloïa en la seva literalitat qualsevol aliança amb un partit democràtic com és el PP, tanmateix era interpretat -així la història ho ha demostrat- com una voluntat decidida de marginar CiU dels ajuntaments i de totes les institucions catalanes, amb la hipòtesi que CiU no resistiria la travessa pel desert de l'oposició i es moriria pel camí; cosa que no ha succeït, ans aquest partit, malgrat la soledat, s'ha cohesionat i a hores d'ara molts catalans i catalanes el veuen com la real alternança a un nou tripartit. Tot i així, l'anunci del primer tripartit va desnucar CiU, que va quedar estabornit sense saber què fer.
Segons una enquesta considerada rigorosa, només un de cada tres catalans vol un tercer tripartit. L'estudi del grup Godó conclou que més del 70% dels consultats creu molt o bastant necessari un canvi polític a Catalunya, desitja donar per liquidada la fórmula instaurada per en Pasqual Maragall en la qual, per primer cop, no es va respectar la llista més votada i en els despatxos es va formar una coalició de tres partits, tres màquines, que mai han rutllat prou bé. Fins votants del PSC, 50%, com d'ERC, 70%, no disimulen el refús que els provoca un nou pacte de govern com els dos anteriors. Només els que voten Iniciativa són partidaris de repetir aquest repartiment de poder; lògic, ja que per a ells és l'única forma de controlar dues o tres conselleries. Som molts els catalans que pensem que dos dels tres partits que formen l'actual govern ens han pres el pèl, puix que l'únic que, en l'anterior campanya electoral, proclamava inequívocament que pretenia reeditar un segon tripartit era Iniciativa, mentre que ni el PSC ni ERC ho donaren a entendre, fins en algun moment ho negaren. Ara hi ha un rebuig que castiga les tres forces del tripartit. A més també hi ha la percepció que no és bo que el PSC-PSOE tingui tan de poder a Catalunya. Si el poder corromp, el poder absolut corromp absolutament.
Segons l'enquesta, un dels partits més castigats si ara se celebressin eleccions seria el PSC. Els votants s'adonen que mentre cada dia tenen més dificultats per arribar a fi de mes, alguns dirigents polítics són cada vegada més rics i més odiosament ostentosos. (El diner és per naturalesa exhibicionista i aquell que en té, especialment els nous rics, no poden evitar mostrar-se com a triomfadors). En aquest sentit dubto que la gent del carrer entengui com l'Anna Hernández, dona d'en José Montilla, acumuli uns 11 càrrecs; alguns relacionats amb l'ajuntament de Sant Just Desvern i altres de lligats a l'administració; la majoria tenen a veure amb urbanisme i habitatge, temes últimament contaminats. 11 càrrecs concentrats en una sola persona; ningú em farà creure que això és ser d'esquerres, menys en moments de crisi. En José Montilla predicava fets, no paraules. 11 càrrecs; fets, no paraules. I encara que només cobri un sol sou acompanyat de dietes, és evidentment l'abús de poder, l'afany de control de la cosa pública. No es pot justificar afirmant que altres polítics també ho feien. Una acció perversa no fa bona una altra acció perversa, un home dolent no coverteix en bo un altre home dolent.
El tripartit és una muntanya de glaç que es desfà, no perquè l'oposició o els mitjans de comunicació hagin adoptat una actitud hipercrítica, sinó pels seus propis errors i perquè deu considerar que el nostre nivell mental és molt baix i no ens assabentem de res. Moltes actuacions i declaracions dels consellers són un insult a la intel·ligència. Quan s'escolten les explicacions que donen alguns consellers passes vergonya aliena. Viurem un any feixuc de campanya electoral ferotge que pot canviar substancialment el resultat de l'enquesta. Pot modificar-se en dos sentits: que CiU eixampli més la distància o que ERC i el PSC (especialment el PSC) es recuperin i acabin sumant suficients parlamentaris per a un tercer tripartit. Com que la política fa estranys companys de viatge, pot succeir que el PSC continuï en el Govern, però amb altres socis: amb el PP i amb Unió Democràtica, desmembrada de Convergència, que ja trobarà qualsevol argument per separar-se'n. S'ha de reconèixer el do de gents dels socialistes per poder pactar amb totes les formacions polítiques.
Article publicat el dia 11/11/2009 al Diari de Girona.
M'han agradat les peces que he pogut veure d'aquesta joiera que participa a l'esposició KORU3, les joies conviden a indagar el seu significat.
Galerie Marzee, Charon Kransen Arts i Art Aurea.
I liked the pieces that I could see from this jeweler who participates in the exhibition KORU3. The jewels invite us to find their meaning.
Galerie Marzee, Charon Kransen Arts and Art Aurea.
Movable ring #1
Movable ring #2
Les peces d'aquesta joiera són interpretacions personals de formes orgàniques naturals. Flors i plantes atrapades en el metall.
Kit and caboodle i Crafthaus.
This jeweler's pieces are personal interpretations of natural organic forms. Flowers and plants are trapped in metal.
Kit and caboodle i Crafthaus.
M'agrada l'elegància d'aquestes joies però sobretot m'ha fascinat el tractament que, tot cercant l'harmonia, aquest joier dóna a les pedres i perles.
Crafthaus.
I like the elegance of these jewels, but overall have been most fascinated by the harmonious treatment this jeweler gives to the stones and pearls.
Crafthaus.
Aquesta artista exposa el seu treball fins el 26 d'aquest mes a Metalab. Al blog "The Brown Paper Collective" es pot veure el procés de realització d'una d'aquestes peces.
Kit and caboodle.
This artist presents her work at Metalab until November 26th. On "The Brown Paper Collective" blog we can see the process used to make one of these pieces.
Kit and caboodle.
En el diàleg que s'estableix entre les peces d'aquesta artista i el cos humà, les joies, fetes amb materials diversos, semblen fragments d'un tot que mostrant-se mica en mica ens anirà explicant instants viscuts, records guardats.
Klimt02.
In the dialogue established between pieces by this artist and the human body, the jewels made from different materials seem to be fragments of a whole. They show themselves gradually, explaining lived moments and kept memories.
Klimt02.
El treball d'aquesta estudiant s'inspira en la natura. Les peces són fruit de troballes casuals que s'han reordenat i manipulat però conserven tota la frescor.
Crafthaus.
This student's work is inspired by nature. Most pieces are the result of found materials that have been reorganized and manipulated while preserving their freshness.
Crafthaus.
AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
El tema que hauria de capficar és la crisi que malauradament s'allargassarà més del que tots voldríem i ningú sap quin any la deixarem enrere, no obstant bé sigui per distreure l'atenció o perquè s'acosten eleccions i els partits assagen noves estratègies, el tema estrella és de nou el dubtós finançament dels partits polítics i la corrupció lligada a l'enriquiment personal en el cas de Fèlix Millet, com la que se suposa de l'alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet i dels dos ex prohoms de CiU. El cas anomenat Pretòria sembla ser la punta de l'iceberg i va mostrant una Catalunya definitivament italianitzada.
Que ERC i PSC acceptessin la condonació d'un deute crea moltes sospites; a ERC li perdonaren quasi tres milions d'euros i al PSC, set. La condonació va fer-se pocs dies després de formar-se el primer tripartit. Cap entitat bancària perdona un deute a un particular. Montilla en el programa Tengo una pregunta para usted ho va justificar assegurant que la condonació era legal. Legal, segurament, sí, tanmateix és èticament impresentable. En Joan Puigcercós davant les crítiques ha declarat que no era ben bé una condonació, sinó una renegociació del deute; bonic eufemisme! ERC i el PSC no són babaus; tots ens alegraríem que una caixa d'estalvis no ens cobrés el que li devem. Però s'ha de pensar que es tracta de partits polítics amb interessos determinats i abans de les eleccions en Josep-LLuís Carod Rovira cridava "No volem autopistes de pillatge", mentre la Montserrat Tura protestava tocant la botzina en el peatge de Mollet. A canvi de quines contrapartides es va condonar el deute? Aquests són els que ara blasmen contra la gent desafecta.
Molts dels actuals polítics s'han professionalitzat, no han treballat en cap més lloc i no serien contractats per cap empresa perquè són uns verdaters representants de la indigència cultural i intel·lectual, percebuts com uns aprofitats que només poden viure del partit, que ha actuat com una empresa de col·locació i s'hi aferren amb totes les armes de què disposen perquè a fora fa fred. Certament s'enyora l'idealisme i esperit de servei de la classe política catalana de l'any 1982: Antoni Gutiérrez, Rafael Ribó, Josep Benet, Roca Junyent, Jordi Pujol, Pere Portabella, Jaume Camps, Heribert Barrera i un llarg etcètera de noms il·lustres que no han tingut un relleu positiu i edificant. Alguns polítics d'ara no sols generen un sentiment de desafecció sinó fins d'hostilitat pel seu sectarisme, pel seu demble de perdonavides i per les seves males arts.
Parlem doncs de desafecció. La desafecció és una constant històrica que ha estat designada amb noms diferents. Després de la transició política va circular la paraula "desencant" i "desencís" amb un clar significat polític i moral, però el mot de moda i popular va ser el de "passotisme", que significava no prendre's seriosament, fins i tot festivament i frívolament, el que feia i deia la classe política. El passotisme figurava una forma de viure sense convencionalismes ni prejudicis, un cant senzill i pueril a la llibertat. Tanmateix hi havia un respecte tant moral com intel·lectual pels polítics, no es qüestionava la seva formació acadèmica o la trajectoria d'èxit en l'economia productiva; se sabia que molts per vocació van entrar a la política amb la voluntat de servir als ciutadans i per amor al país deixaren un lloc de responsabilitat ben remunerat a l'empresa privada. Indiscutiblement eren persones preparades i generoses, promptes a servir a la política i no servir-se'n per interès egoista. Molts d'aquests, esgotat el seu cicle polític, retornaren a la feina al món empresarial.
Motius que alimenten la desafecció, moltíssims; no passa setmana que la realitat no ens espanti amb nous arguments. El primer a provocar-la va ser Pasqual Maragall quan va fer aquella declaració frívola sobre el 3% sense aportar cap prova. O la frase d'en Carod-Rovira "feu-me confiança". La confiança costa molt de guanyar i es perd fàcilment. Com confiar en el polític que nomena a dit el germà per fer d'ambaixador a París? Es critica la desafecció. Qui la genera? Sovint la causa el mateix que la critica; el que la denúncia no queda exempt de culpa. Ja li va bé a algun partit que la gent visqui d'esquena al quefer polític i no presti atenció a l'acció de govern municipal o general. Els polítics no sols volen ser respectats sinó també estimats, ja que afecció significa sentir afecte. Hi ha una manca d'autocrítica en la classe política que cerca l'origen de la desafecció fora del seu cercle. Res emocionant ni estimulador brolla de personatges hieràtics com esfinxs.
El desinterès ve propiciat també pel sectarisme que tenalla la societat catalana, practicat per dirigents polítics i periodistes que actuen com mercenaris a sou del sol que més escalfa i no de la veritat. La vida política esdevé cada dia més barroera. Alguns diaris, com alguns polítics, diuen mentides o realitzen alegrement judicis d'intencions sobre els adversaris per desqualificar-los. Elena Salgado, en el debat sobre els pressupostos, va afirmar: "El PP s'alegra amb la crisi". Un clar exemple de mal estil, de mediocritat dialèctica; és el que mai s'hauria de dir en un hemicicle democràtic. Així anem.
